Escullera

Sens dubte, la proliferació d’esculleres i espigons en la gran majoria d’indrets litorals del País Valencià, no deixa de ser un aspecte a considerar, ja que per bé que facen una funció de contenció i preservació de l’espai marítim, també és veritat que en molts casos desvien corrents i modifiquen un paisatge fantàstic en favor de la urbanització il·limitada i el descontrol en matèria mediambiental. A hores d’ara, per això, ja és ben habitual trobar defenses d’aquesta mena en les platges valencianes més massificades i resulta curiós que és allà on el turisme no arriba en gran quantitat on hi ha menys intervencions d’aquesta guisa. En algunes platges, de fet, es conserva un cordó dunar que actua com a barrera natural en cas de temporal marí i en algunes altres simplement no cal actuar atesa la morfologia poc abellidora del context, amb roques, amb terres de marjal al darrere i amb sequiols vessant-hi aigua dolça i poc depurada. El turisme és selectiu, aquesta és la veritat. I alhora, també cal dir que molts espigons, moltes esculleres, han perdut gran part del seu sentit, això és servir d’embarcador a peu de platja, a la vora de la mar. S’entén, en aquest sentit, el mot del qual deriva escullera, que no és altre que escull o roca que sobresurt a flor d’aigua o molt prop de la superfície amb la qual poden topar-hi les embarcacions. Avui, en qualsevol cas, les esculleres s’han convertit en el paradís de la pesca, allà on hi ha tota una despensa per al peix i on el bon pescador cerca tot allò necessari per posar-s’hi a la faena: carranquets, pegellides, criançó, cucs, gambetes... O almenys així era fins no fa tant.