Aquest és un espai dedicat a la pesca amb rall, un costum encara viu per la franja litoral del País Valencià i que compta amb una bona colla de seguidors per les comarques del Camp de Morvedre i la Plana Baixa. Ací trobareu la informació necessària perquè coneixeu aquest art de pesca mil·lenari i perquè el respecteu com a bon costum que és. Valencià, mediterrani i arrelat a la nostra identitat de poble. Benvinguts sigueu.



dijous, 14 de juliol de 2011

El rall

Aquesta és una de les entrades que ja fa un temps vaig dedicar a la pesca amb rall i que ara rescate amb motiu de la creació d'aquest blog, sempre amb l'esperança d'aportar un poc d'informació al voltant d'una pesca mil·lenària i arrelada a les costes del Camp de Morvedre i La Plana Baixa:

Jo crec que en certes zones de València, principalment de València capital, el rall es coneix més per ser el nom d’un restaurant que per identificar el que és en realitat, una eina de pesca que consisteix en una xarxa circular guarnida de ploms en tot el seu perímetre i que està sostinguda pel centre amb una corda. Si atenem la definició exacta del Diccionari Català-Valencià-Balear, de fet, també podem constatar la incerta etimologia de la paraula, del llatí radiu, això és, raig; i alhora una explicació detallada de com es llança i els llocs on es llança: a la mar, als rius o a les sèquies de marjal. Per a aquest costumari, tanmateix, el rall és tot això i molt més, és un art de pesca que encara gosa de certa vitalitat per tota la franja marítima valenciana i que, com tants altres oficis o entreteniments de caire ben popular com ara la pilota, la columbicultura o el tir i arrossegament; també manté una munió de seguidors fidels que es resisteixen a deixar-lo perdre pel pedregós i falsari camí del progrés i la globalització. Justament pels mesos de setembre i octubre, els ralladors o rallaires es deixen veure amb assiduïtat per la voreta de la mar, atents als moviments dels peixos de platja, s’entén: mabres, corballs, galtiroges, palometes o llobarrets; i tots concentrats ajusten comptes amb els fons arenosos del nostre litoral. Sana demostració que hi ha estampes belles i inalterables capaces d’ensenyar els nostres costums i conservar net i lliure de mentides el nostre meravellós entorn mediterrani.

4 comentaris:

revistero bill ha dit...

M'ha fet gràcia el bloc sobre el rall, m'ha portat molts records d'infantesa. :-)

D'una altra banda, tinc alguna cosa a dir sobre aquesta entrada: si el tir i arrossegament desapareguera, no em sabria gens greu, crec que no cal barrejar les tradicions amb el maltractament cap als animals.

Secretari ha dit...

El rall és una eina de pesca selectiva i sostenible amb la qual resulta fàcil tornar a la mar el peix menut que cau a la xarxa. No veig on està el problema i no crec que tinga massa a veure amb el maltractament d'animals. Si et serveix de resposta, no tindria cap problema en què es prohibira si abans també es prohibeix l'arrossegament dels vaixells que destrossa els fons marins. Com tampoc tindria cap de problema amb la llei de costes si també derribara totes les finques de trenta altures o més que es troben davant de la mar. És comprensible el que dius, però cal anar a pels grans, no a pels menuts. Crec que per això que alguna part de les postures ecologistes que t pareixes representar van un poc desencaminades i no entenen res del que passa. Simplement es guien per modes. I les modes fan molt de mal. D'altra banda, encantat que t'haja fet gràcia aquest bloc.

revistero bill ha dit...

No entenc allò de postures ecologistes guiades per modes... això és més vell que el poleo, ja s'estava reivindicant des del segle XVIII.

Jo també vull una normativa més sostenible contra eixes barbaritats que vosté anomena, senyor secretari. I realment no tinc res en contra del rall. Però fetes totes aquestes aclaracions, val a dir que no podrem canviar res si no comencem per canviar-nos a nosaltres mateixos, i això també inclou la nostra relació amb els animals.

Secretari ha dit...

Això de les postures ecologistes guiades per modes s'explica molt fàcilment. Representa la hipocresia i l'esnobisme en què es mouen els denominats "progres", aquells, per exemple, que en sa vida han anat als bous i es posen a criticar-los com si els anara la vida en això, aquells que mai no han parlat el valencià i de cop i volta es posen a defensar-lo també com si fóra una qüestió de vida o mort; aquells que mai han adquirit un compromís en res i quan l'adquireixen pareix que el món s'haja d'acabar; i així sucessivament. Totes les coses tenen la seua part positiva i la seua negativa, és cert. I tens gran part de raó en el que dius sobre el maltractament d'animals: tots hem de canviar, però no a qualsevol preu, perquè sempre paguem els mateixos. Jo mateix no puc amb certes actituds i menys encara amb la gent que es creu una cosa que no és o amb aquella altra que va donant lliçons per la vida com si la resta del món no tinguera res millor a fer que escoltar-los. No puc, de veritat.

Per cert, et deixe un enllaç per si t'interessa i vols opinar sobre el tema. M'agradaria molt, la veritat: http://costumaridurba.blogspot.com/2011/10/bous-al-carrer.html