La mar respira calma aquests dies de setembre, solitud a les acaballes de
l’estiu que saluda els qui es resisteixen a deixar-la entre les pluges i el
fred tardorals. Ai setembre, tan de bo ho
fos sempre, diu el refranyer. I alguna cosa de certa ha de tenir. Un mes de
quietud, queferós això sí, de tornada a la rutina, però amb una mar infinita,
quieta com una bassa d’oli, lliure després del frenesí ocasionat per les
vacances i els passejos marítims a vessar de turistes, i de botigues, i de crits,
i de tot. Les aigües suren càlides en aquesta època, les meduses moren a la
vora de la mar i provoquen el pànic dels pocs xiquets afortunats que encara fan
castells de sorra aliens al calendari escolar i laboral. Molts pescadors
s’acosten a les esculleres amb l’esperança de fruir la quietud i el cercle
perfecte que dibuixen els ralls tanca l’espiral d’imatges característiques
d’aquesta època on el dia acurta i la nit allarga... Alguns camins de camp
recuperen l’alè després del trànsit incessant de cotxes que han suportat
estoicament. Anuncien, de fet, el seu descans necessari entre marenys i
marjals, entre veus autòctones conscients que l’estiu acaba de bell nou i que
només ells, només ells, seran els privilegiats de gaudir la mediterrània al
llarg de tot un any. Setembre és un bon més, el mes per excel·lència d’aquest
raconet del país. El silenci i el cant de gavines s’alimenten mútuament...
